Aquesta contant tensió que se'm menja per dins, corroent-me de mica en mica, com petits cucs ( de seda ) que em mosseguen suament i, sense que me n'adoni, fan desaparèixer la meva alegria característica. El meu món ( Cosmogonia pròpia que dirien els savis ) s'enssorra i res és però res no és .
Però, gràcies a algú ( no acabo de saber a qui, segurament i simple, gràcies a ells ) sempre hi haurà aquells pocs que hi són i hi seran.
Gràcies infinites i constants.
"i tot per res"
( Hamlet- Shakespeare )
Ada.